Visibilitzem les cures: confinament, infància i criança

La crisi del coronavirus està sent reveladora sobre la manera en la que la criança com a feina està invisibilitzada i individualitzada. Ens mostra quina mirada tenim com a societat cap a la infància i situa en primer pla com el pilar de l’economia feminista ‘posar la vida en el centre’, valorar-la i cuidar-la, és una necessitat social, política i econòmica urgent. 

Portem set setmanes confinades. Entre totes les dificultats que ens ha portat aquesta crisi, les persones que estem criant hem tingut les criatures a casa sense poder sortir al carrer durant les primeres sis setmanes. Des de fa una setmana, finalment poden sortir una hora al dia. Ha sigut una alegria acompanyada d’una sensació agredolça per a moltes famílies. En aquestes sis setmanes hem après molt sobre com es pensa la infància, la criança i en definitiva la cura en aquesta societat.

El debat sobre perquè no permetien sortir al carrer a les criatures ha sigut intens i afortunadament les veus crítiques s’han fet escoltar ben fort. S’ha parlat de l’adultcentrisme, dels drets de la infància, de les enormes contradiccions entre les recomanacions de la OMS sobre la necessitat d’aire lliure per créixer amb salut i les decisions de mantenir les criatures tancades a casa. S’ha parlat de les prioritats d’una societat que deixa sortir els gossos, tenint en compte les seves necessitats, però manté tancada la infància. S’ha parlat de les criatures com a vector de transmissió, com a perill, un discurs discriminatori nou per reproduir una qüestió antiga: la infància molesta.

Els privilegis i les desigualtats marquen experiències de confinament molt diverses pels espais on es viu, però també per la capacitat de mantenir relacions amb l’exterior.

 

A banda d’uns exemples aïllats de personalitats polítiques que s’han dirigit directament a la infància i a les famílies per reconèixer la importància del problema, les dificultats d’aquesta conciliació impossible s’han amagat dins les cases. I per molt que moltes s’entestin en dir-nos que sí, sabem que no estem totes dins del mateix vaixell. Les condicions de confinament no són les mateixes per totes les criatures: hi ha cases amb jardí i sol i n’hi ha d’altres que no arriben a tenir les condicions mínimes per poder viure el dia a dia, i menys un confinament. Els privilegis i les desigualtats marquen experiències de confinament molt diverses pels espais on es viu, però també per la capacitat de mantenir relacions amb l’exterior: hi ha famílies que no tenen els recursos tecnològics que garanteixen el teletreball i l’educació virtual. I no oblidem les criatures per les que les cases no són un lloc segur, per les tensions i les violències que s’hi viuen.

Des de l’inici de l’estat d’alarma no hem parat de veure com allò que fins fa res ens semblava inimaginable es tornava realitat. I els grups de whatsapp de mares i pares són un termòmetre que bull d’indignació i desesperació. La setmana abans de que finalment es donés permís per sortir al carrer va ser reveladora en molts sentits. Per un costat, el full que va circular amb la proposta de la Generalitat dibuixava un panorama on les criatures de 0 a 6 anys podien sortir només entre les 12h i les 14h, un horari en què acostumen a dinar i fer migdiades, i durant la sortida no es podia beure ni menjar. Segon, en aquesta mateixa proposta les criatures de menys de 3 anys no havien de baixar del cotxet, però només es podien fer servir les escales dels edificis. Aquesta proposta, afortunadament, no s’ha acabat tornant real, però ens dóna evidències per pensar quina és la (in)comprensió de les cures, la infància i la criança. No es pensa ni parla des de l’experiència, com mostren les contínues rectificacions del Govern a les comunicacions oficials de les sortides infantils, evidenciant un diàleg molt maldestre entre necessitats i presa de decisions.

La criança no s’entén com la tasca col·lectiva que hauria de ser, sinó com la decisió personal d’una minoria que es mira sense solidaritat, com una responsabilitat individual.

 

I quan finalment es van obrir les portes de les cases, a fora no hi havia només carrers per saltar i córrer i llum primaveral. Mirades desconfiades i policies de balcó van muntar una tarda de turmenta a Twitter acusant les famílies d’irresponsables. Tot fent circular unes poques imatges de sortides irregulars, barrejades amb fake news i imatges que jugant amb la perspectiva, volien donar a entendre que la ciutadania no estava respectant les normes de distanciament social. La última gota, aquesta, per comprovar com la criança no s’entén com la tasca col·lectiva que hauria de ser, sinó com la decisió personal d’una minoria que es mira sense solidaritat, com una responsabilitat individual. Hi ha qui diu, i no sense raó, que darrere aquesta sospita sistemàtica cap a la criança s’amaga certa misogínia.

En aquest mes i mig de confinament ha quedat molt clar que la criança i les cures no es veuen ni es volen veure. Les criatures, amagades dins de les cases amb les persones que les cuiden, són un problema de les famílies. Que cadascú s’arregli com pugui. I tot l’esforç enorme que estem fent per inventar solucions, per cuidar de la manera més digna i amorosa possible tot i l’esgotament de maternar en aquestes condicions, els malabars que suposa teletreballar i cuidar del benestar físic i emocional de les criatures 24 hores al dia… tot això està amagat dins les cases amb les criatures.

Tot aquest pes l’estan sostenint els cossos de les persones que estan cuidant, qui està criant. És treball gratis que no només no es veu i no es reconeix, sinó que té i tindrà conseqüències sobre la salut i la vida de les persones cuidadores. Quan d’aquí uns mesos es torni als mateixos nivells d’exigència de productivitat i competitivitat, si és que en algun moment s’han deixat de banda, quedarà clar que hi ha un grup de gent que s’haurà quedat enrere. Ja podem imaginar els nivells de desigualtat que això generarà, sent les dones les persones que cuiden a la majoria de les cases. Seguint amb les anàlisis del confinament en clau de gènere i de classe -i atenent també a la diversitat de famílies-, resulta interessant observar com s’estan repartint ara les tasques domèstiques i de cura, quan es poden repartir, que des de sempre recauen més sobre les dones, doncs és una informació clau que les criatures estan rebent d’una forma encara més intensa. A més, sembla un moment ideal per a replantejar l’organització a les llars i fer nous repartiments i pactes.

Ara mateix és més urgent que mai apostar per una criança feminista que posi el treball de cura en el centre de la vida.

 

Aquests dies ja s’ha comunicat que les escoles no tornaran a obrir fins al setembre, menys per a les persones que han de treballar presencialment. La visió que assumeix que es pot teletreballar i cuidar alhora, un cop més, invisibilitza aquesta feina que sosté la vida, i que contínuament es posa al marge. Sense oblidar les desigualtats que es produeixen en totes les persones que tenen feines precàries, irregulars i que no poden demostrar que estan treballant per tenir dret a la cura de les seves criatures a l’escola. Sense comptar, a més a més, que s’ha dit que aquestes mesures estan pensades per a criatures fins els 6 anys. Les criatures de 8 anys es quedaran soles a casa si les adultes han d’anar a treballar? I a banda de les cures, quins espais de socialització tindrà la infància? Un cop més les necessitats de les criatures no es tenen en compte i seran les famílies que hauran de prendre decisions difícils per encaixar totes les peces de la vida.

La visió que assumeix que es pot teletreballar i cuidar alhora, un cop més, invisibilitza aquesta feina que sosté la vida, i que contínuament es posa al marge.

 

Si està clar que les cures no s’estan tenint en compte, ni s’estan veient, què podem fer entre totes per visibilitzar-les? Creiem que ara mateix és més urgent que mai apostar per una criança feminista que posi el treball de cura en el centre de la vida. Us convidem a compartir les vostres experiències amb el vostre entorn, i amb nosaltres. Comentem-li a les amigues, a les famílies, als entorns de la feina, a les xarxes, com estem cuidant, quines dificultats estem tenint, no ens amaguem! Portem les cures fora de les cases.

Francesca Bayre i Irene Cardona

(Aquest text ha estat escrit, a estones, amb una criatura de 4 anys anant i venint, pujant a seure i fent moltes, moltes preguntes; i entre migdiades d’un bebè de 10 mesos, interminables sessions de teta i dents que surten).

 

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca