21 des. [Relatoria] (IN)DIGESTIÓ 1/4: Foragitar la Gordofòbia

En la seva tercera edició, el cinefòrum per abordar lluites i resistències de dones va estar dedicat a conèixer aquelles que tenen lloc en diferents àmbits del sistema alimentari. I el vàrem titular (In)digestió en al·lusió a aquest procés metabòlic que es refereix a la transformació dels nutrients i a la seva interrupció. La negativa a empassar-se l’estat de les coses.

Les protagonistes d’(In)Digestió” són dones que sostenen i, a la vegada, resisteixen en un sistema alimentari dominant construït i reproduït sobre lògiques que normalitzen l’explotació de les dones i de la terra; també sobre una normativització dietètica plena d’imperatius sobre el que hem de menjar, en quina quantitat i com, que reforcen opressions que afecten particularment les dones. Són persones que han buscat aturar aquestes lògiques indigestes, trencant amb el sentit comú còmplice amb el silenci i la invisibilització, creant i compartint alternatives individuals i col·lectives empoderadores que ens fan reflexionar sobre tot allò que carrega el que ingerim.

Enguany, el cinefòrum va tenir lloc en format virtual, de la mateixa manera que el suport de  La Lleialtat Santsenca, que ens va acollir per desvetllar i reflexionar sobre les lògiques discriminatòries, d’explotació i d’opressió que es reprodueixen en el sistema alimentari, així com també a visibilitzar les respostes individuals i col·lectives que es construeixen por denunciar-ho i construir alternatives. Les trobades digitals varen tenir lloc en format conversatori on-line amb directors, protagonistes i col·lectius en lluita dels diferents territoris; amb la idea de compartir experiències, reflexions i debats a partir de cadascuna de les temàtiques plantejades en els documentals.

Imatge del documental, on Deydier parla de l’expulsió de les persones gordes de l’espai públic.

“On achève bien les gros¹”: Gordofòbia, una discriminació ben real

El 5 de novembre donàvem el tret de sortida al cicle amb el documental “On achève bien les gros” (França, 2020). “Et contaré com, si et surts de la norma i la desbordes, tot es complica. Et contaré com mai m’he perdonat per ser diferent”, ens explica la seva protagonista, Gabrielle Deydier, a l’inici d’aquest film autobiogràfic que denuncia la gordofòbia com una forma de discriminació invisibilitzada, però que es tradueix en discriminacions, prejudicis i limitacions en les vides de les persones amb cossos no normatius.

En la conversa amb les convidades i les assistents es va posar de relleu com impacten els discursos gordofòbics sobre les vides i els cossos gordos; com s’exerceix un control social i una violència estètica sobre els cossos a través d’imperatius morals que tenen a veure amb la normativització de les dietes i amb l’obediència de les dones; i com la interiorització d’un llenguatge i unes categories biomèdiques, com obesitat, sobrepès o IMC, i els mecanismes de culpabilització individual contribueixen a legitimar la discriminació de les persones gordes. “El gran èxit de la lluita anti-gordofòbica serà que es deixi d’assumir que un cos gras és un cos insa i un cos prim un cos sa”, varen afirmar Carme, Violeta i Gabriela, del col·lectiu Komando Gordix, presents en el conversatori per compartir reflexions i claus de la lluita anti-gordofòbica, com rebutjar aquells conceptes biomèdics que validen la discriminació per motius de salut. Part de la seva lluita és visibilitzar aquests mecanismes i per això es reivindiquen com a gordes: “No som obeses, som gordes i ho seguirem sent”.

La normalització de l’imperatiu moral de l’autocontrol per fer complir unes normes estàndards (hem de controlar l’alimentació, el desig, els gustos, les emocions, la ment, el cos…) es presenta com una qüestió de salut pública. Però, ¿per què li diem ‘salut’ si estem parlant de control? Només així es pot entendre que s’obviïn els costos en salut mental que comporten les dietes, el tipus de relació que s’estableix amb el cos i l’alimentació i fins i tot els perills per la salut que poden comportar: “Quant de pes ocupen les dietes en les nostres ments? Quantes persones primes estan obsessionades amb les dietes? Quines conseqüències en la salut mental tenen aquests imperatius?”, reflexionaven les Gordix. Des d’aquesta perspectiva, no es tracta tant d’aconseguir cossos sans, sinó cossos i ments disciplinades, dòcils.

Identificar l’opressió, trencar amb la lògica de la responsabilitat individual i teixir aliances

Una de les reflexions que vàrem compartir amb les participants és la forma en què la societat comprèn la gordura com una qüestió de “voluntat individual”. En altres paraules, es tendeix a pensar que si una persona està gorda és perquè vol. D’aquesta manera, apuntava Maria Clara Prata, membre de l’Observatori de l’Alimentació i convidada també al conversatori, que “els determinants socials al voltant de l’acte de menjar queden invisibilitzats”, tals com les diferències socials i les dificultats d’accés a una alimentació adequada, factors psicològics, genètics, etc. dels quals no es té informació quan es fa una atribució com aquesta. Així, la discriminació vers les persones gordes emana d’un discurs (in)moral: “Si la ‘gordura’ es construeix com una malaltia des dels discursos mèdics, és moralment acceptable discriminar als cossos malalts?” interpel·laven les Gordix, que varen explicar que una part important del seu activisme té a veure amb combatre els discursos gordofòbics i deconstruir els prejudicis implícits en el pensament normatiu. La culpabilització individual provoca que el patiment es visqui de forma individual, i per tant inhibeix la mobilització. “Necessitem referents”, ens diuen les Gordix, per trencar amb els estereotips: “es pot ser gorda i ser feliç, no és veritat que un cos gordo és un cos que no es mou; hem de deconstruir la idea de que no és un cos desitjable”.

Komando Gordix fan activisme des de moltes vessants, també a través dels memes, visiteu el seu web!

Reivindicar-se com a gorda és apropiar-se de l’insult per desactivar el seu potencial poder estigmatitzant, aprofitant tota aquesta força per l’empoderament col·lectiu. És visibilitzar i desactivar els mecanismes que generen i perpetuen l’opressió contra els cossos gordos. És lluitar contra el patriarcat, que ens vol primes, sí; però que sobretot, ens vol sotmeses i obedients, ens vol sofrint, avergonyides i consumint per acallar l’ansietat. Ens vol patint en solitari. La lluita contra la gordofòbia intersecciona així amb les reivindicacions pel dret al propi cos de les dones, on la gordura s’entén com una forma de trencar amb l’obediència a la bellesa, com a dissidència de l’heteropatriarcat. És més necessari que mai parlar, qüestionar, treure dels discursos mèdics la gordura i polititzar-la, i entendre que és una lluita que ens interpel·la a totes.